L'han donat per morta tantes vegades que
existeix ja una certa tradició d'enterramorts, que inclou fins i tot noms
il·lustres, no es pensin. I l'afició té, tirant curt, un segle. Però aquí està
ella, tan fresca com sempre, traient-se de sobre els funestos presagis que
pretenien enterrar-la abans d'hora. I s'entén: mentre hi hagi una cosa de la
qual admirar-se, perquè ens desborda i no ho acabem de comprendre, hi haurà
filosofia. Alguns que mai no han entès res pretenen que avui això, comprendre,
és tasca exclusiva de la ciència, que té reptes, i alguns de tan ambiciosos i
enlluernadors com el funcionament del cervell, en els quals es juga el
coneixement de l'essencial, encara que el que pretén la ciència, en realitat,
és explicar el que no sabem, mentre que ella, la filosofia, té a veure més amb
la comprensió a què aspira tota vida lúcida que amb l'explicació que justifica
la tasca pròpia de les diferents disciplines científiques.
La filosofia és
l'intent de comprendre el que ens defuig i se'ns resisteix: el sentit del que
som i del que fem.
És veritat que la filosofia, durant
segles, s'ha ocupat indistintament del que s'ocupava la ciència, i és cert,
també, que a mesura que les ciències han anat explicant certes coses, els
dominis de la filosofia semblen haver anat reduint-se de manera substancial.
Tot i això, més enllà de les explicacions als diversos enigmes del món i de la
vida que la ciència prova de resoldre i amb els quals encara avui es confronta,
la filosofia continua intentant comprendre alguna cosa d'això en què ens va la
vida. I comprendre no és el mateix que explicar. La filosofia, avui i fa
vint-i-cinc segles, és l'intent de comprendre el que ens defuig i se'ns
resisteix: el sentit del que som i del que fem, de la nostra vida i de la
nostra acció. Comprendre, això és el que busca, encara que només sigui una
mica, més enllà de les explicacions que ens descriuen com van les coses. Però
sobretot hi haurà filosofia mentre la nostra vida pròpia o en comú no sigui
encara, que no ho és, ni de lluny, una bona vida, una vida satisfactòria, a
l'altura del que reclamem d'ella i del que li exigim.
Per això, per definició, la filosofia és
l'antítesi del conformisme, de la claudicació, de l'abandonament: el més
contrari que hi ha al gest d'abaixar el cap i resignar-se. No estranya, per
això, que, al mateix temps que la filosofia està condemnada a la marginalitat
en els estudis universitaris, arraconada com una disciplina entre les altres, i
quan està a punt de convertir-se, per l'aberrant llei Wert, en una excrescència
irrellevant en els instituts, la filosofia sorgeixi, de vegades inesperadament,
fora dels àmbits en els quals el sistema educatiu l'ha reduït a gueto i
ornament prescindible.
Acaba d'arribar a les llibreries un
llibre admirable i fascinant, Filosofia inacabada (Galàxia Gutenberg) de Marina
Garcés. Un llibre, també inquietant, per la urgència amb què reivindica la
pràctica de la filosofia i per l'abast dels reptes, ambiciosíssims, que té,
encara, al davant. La pregunta oportuníssima que planteja és, bàsicament:
"Com no filosofar?". Allunyada completament de tota nostàlgia i de
qualsevol mena de resistencialisme, Garcés recorda que la filosofia va néixer
als carrers i que és als carrers on avui torna.
Quan se la priva dels espais en què,
durant els últims segles, s'ha desenvolupat, ja trobarà, o els crearà de nou,
en un altre lloc, perquè l'aspiració que expressa i el sentit del que, amb
ella, ens juguem, no és alguna cosa de la qual puguem prescindir.
"Si avui la filosofia deixa de ser
pública diu, haurem de desenvolupar una filosofia de guerrilles, que la
dissemini i la faci aparèixer on no se l'espera".Com la pantera rosa
(Deleuze). I en aquesta comesa, la filosofia, que tot ho ha ambicionat des del
principi i que mai no s'ha intimidat davant pressions ni dificultats, busca ja
ara aquests espais que se li neguen, establint aliances per produir llocs
d'interpel·lació i d'experiència compartida en altres espais dels quals, fins
fa molt poc, pensàvem que eren el seu únic hàbitat.
Si la universitat ha de convertir-se en
una mera formació per a futures ocupacions laborals, per definició precàries i
proletaritzades, i si l'educació preuniversitària, a causa de les legislacions
de buròcrates i tecnòcrates analfabets, ha de renunciar al seu sentit formatiu
per ser una instrucció d'esclaus, evidentment, en aquestes institucions, o ja
no hi ha lloc per a la filosofia o l'única que podrà desenvolupar-s'hi té ben
poc a veure amb el llegat que representa i amb el qual aspira a confrontar-se.
I és aquí on Marina Garcés planteja els
tres reptes essencials del filosofar avui. Primer: "L'activitat filosòfica
és una possibilitat per la qual s'aposta com una forma de vida". Segon:
"La filosofia és el discórrer d'una veu singular a la recerca d'una raó
comuna". Tercer: "La filosofia és una forma de compromís amb el
món". I així, doncs, perquè la filosofia té a veure amb la nostra vida,
amb els altres i amb el món, la raó per la qual la filosofia no és un problema
que incumbeixi només als filòsofs.
Xavier Antich, La Vanguardia, 21 desembre 2015
